18F: la revolució tranquil·laLa manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Aquella onada de gent encarnava la base social del sobiranisme i el cansament d'aquesta situació que esgota tant després de més de trenta anys: n'estem tips, d'una Espanya que, ni tan sols quan ensenya la millor cara, no és capaç de fer res per entendre'ns.
La manifestació de dissabte a Barcelona marcarà un abans i un després. Va fer caure molts mites. El primer i més important: el que assegurava que el debat sobre la identitat s'havia acabat i que el país oficial era més nacionalista que no pas el país real. Ben altrament, una revolució tranquil·la ha anat creixent aquests darrers vint anys, que es féu viva dissabte. Sabem que allò que cal és reafirmar qui som, unir-nos i decidir. Sense esperar que ens autoritzen a fer-ho o no. En aquest sentit, l'estatut, fins i tot el nou, és aigua passada i té gust de poca cosa.
Dissabte ningú no va respondre a la crispació espanyola amb més crispació ni va proposar cap discurs per reacció ni a la contra, negatiu. Aquest fet ha estat molt destacat perquè resultava molt evident, i per a explicar-lo cal dir que respon precisament a la injecció de moral i confiança que la mateixa manifestació va representar per a molts de nosaltres. Aquesta actitud, simplement dir allò que som i avisar de què volem fer, és la prova més clara de l'enorme confiança en el futur que es respirava a la Gran Via de Barcelona. Confiança que el futur serà allò que direm nosaltres, i que depèn de nosaltres.
Aquest és un país que ha aguantat molt, ha callat molt i ha acceptat moltes coses de mala gana. Aquest és un país moderat i discret. Però els anys no van passant i prou. La gernació que es va aplegar dissabte reunia gent de tot origen, edat i procedència ideològica. I passat polític. Amb un comú denominador: som una nació i tenim el dret de decidir. Més simple i més contundent alhora, impossible. Es tracta d'un missatge net, a anys llum de l'Espanya de les autonomies i del futur mesell que Zapatero pensava que podia dibuixar des del laboratori de la Moncloa. Segurament que l'estatut aprovat al Parlament de Catalunya, i del qual ja no resta ni l'esquema, era una de les darreres oportunitats que Espanya tenia, potser la darrera. Tot i no ser un bon text, crec que molts ens vam deixar convèncer pel fet que l'hagués aprovat el noranta per cent del Parlament, per la manera que l'havien presentat, per la dignitat mostrada en un primer moment pels nostres polítics. Però el somni no ha durat gens. Els nostres polítics no han estat a l'alçada i, en canvi, els espanyols, començant per un Alfonso Guerra exterminador, no han parat des d'aleshores de retallar-lo a cada article: divendres encara retiraven del text l'obligatorietat que els jutges sàpiguen català.
Els nostres polítics ho haurien d'haver fet millor. Ens ho devien. El PSC simplement ha desaparegut del mapa polític i s'ha limitat a acceptar tot allò que li ordenava el PSOE sense mostrar el més mínim indici de dignitat. I CiU, per mi d'una manera incomprensible, va matar en una sola reunió tot allò que havia estat capaç de crear durant mesos de feina al Parlament de Catalunya. El preu, l'hauran de pagar ara. La crispació i el desconcert que ahir demostraven els seus representants indica ben clarament com els ha colpit la manifestació. Segurament, i especialment, perquè aquesta manifestació fou organitzada sense el suport de pràcticament ningú. I això la fa encara més impressionant. Mònica Sabata me'n va parlar per primera vegada al CIEMEN el dia 20 de desembre, un dimarts, quan l'escenari polític no tenia res a veure amb el d'avui, però quan molta gent ja temíem que ens volien esquilar. Finalment, Esquerra Republicana s'hi ha sumat, i també Esquerra Unida i Alternativa, i és una evidència que ha aportat un múscul organitzador impagable. Però, dit això, Esquerra sap que la manifestació ha anat molt més enllà d'allò que ells sols haurien estat capaços de crear. Cal reconèixer que han entès que el protagonisme havia de ser de la societat civil i ho han respectat. En aquest sentit, les acusacions de manipulació o aprofitament que alguns han formulat després són, simplement, ridícules. Estic segur que avui hi ha molts polítics dels altres partits que haurien volgut venir a la manifestació (després de veure-la) i que provaran de desviar-ne el sentit, per exemple convertint-la en una manifestació contra el PP. Però, per més que ho intenten, saben que no és això que va passar. I més val que ho tinguen en compte. I hi ha un detall que cal no oblidar: a la manifestació de dissabte no hi van anar molts dels independentistes tradicionals, que s'hi van pronunciar a la contra per massa moderada.
Capítol a banda mereixen els mitjans. Reconec que diumenge varen saber valorar l'abast de la manifestació. Però els dies abans l'havien menystinguda. Quan dimecres una representació dels qui ens havien encomanat que anàrem en primera fila vàrem presentar la manifestació a la plaça de Catalunya,TV3 no es va dignar a enviar-hi ni una càmera. Per exemple. I el to de menyspreu de les informacions d'El Periódico, per posar-ne un altre exemple, va arribar a extrems insultants.
Però, de sobte, amb tothom contra, la revolució tranquil·la del sobiranisme ha esclatat i ha ensorrat els mites. Barcelona no ha de deixar de ser catalana per ser cosmopolita, per exemple. Els partits no són més agosarats que la gent, per exemple. El país no confia en Zapatero, per exemple. O que això de la nació sols és un debat nominalista, per exemple. Dit tot això, hem de saber que tenim molts interrogants al davant i que canalitzar tot això que va passar dissabte no serà senzill. Hi ha problemes estructurals molt seriosos. No sabem qui pot capitalitzar políticament l'entusiasme de dissabte, ni com. En alguns moments fins i tot flotava en l'ambient una impugnació generalitzada de la classe política que crec que no ens podem permetre. Els mitjans de comunicació, a l'engròs, són dominats per gent molt refractària a allò que es va veure dissabte, si no és que hi està crònicament contra. L'atzucac polític en què es troba l'estatut propicia una confusió enorme i deixa poc espai a les rectificacions que avui farien amb molt de gust alguns partits polítics, si pogueren. I no es poden fer manifestacions així cada dissabte.
Respondre a aquestes preguntes i a tantes més és feina de tots plegats. Per això, la meua única certesa és que cadascú ha de saber quin paper pot fer, i fer-lo. No pas en nom d'una política de curt abast, sinó en nom de la idea. L'any vinent farà tres-cents anys de l'ocupació del Regne de València, origen de la nostra situació actual. Dissabte va ser evident que amb tres-cents anys no n'hi ha hagut prou per a domesticar-nos i que més aviat sembla que ja són massa per a retenir-nos. Que l'entusiasme de dissabte cresca, que la revolució tranquil·la triomfe, és responsabilitat de tots nosaltres. Sense por. Ara ja sabem que som molts més que no volen i diuen.
VICENT PARTAL
